_____________________________________________________________________________________
Resum. Partint d’una observació ocasional que contraposa el món natural amb la civilització, i a la llum dels efectes que avui en dia està tenint el canvi climàtic sobre la Terra i la nostra vida, m’ha semblat interessant reflexionar la relació entre la consciència i dues de les seves qualitats, com són la reflexió i la contemplació, amb relació a l’existència. Destaco la diferència que existeix entre ambdues i la diferent perspectiva relacional que ofereixen entre la Civilització i la Naturalesa. Poso en relleu que la reflexió, fonamentada en el sosteniment dels continguts en la consciència es fonamenta en la separació i la discriminació, relacionant-se així amb el coneixement, la tecnologia i el poder, mentre que la contemplació ho fa amb la participació en la unitat. Poso incidència també en els dos llenguatges que caracteritzen aquestes dues qualitats. És a dir, en la dimensió objectiva i estructurant del pensament racional i lògic que acompanya la reflexió, i en la dimensió subjectiva i irracional de la percepció sensitiva i intuïtiva que acompanya la contemplació. Finalment, també reflexionarem sobre el caràcter polar d’aquests oposats que constitueixen la reflexió i la contemplació com una aproximació més completa al misteri del món.
_____________________________________________________________________________________
I. INTRODUCCIÓ.
Assegut a la terrassa contemplo cada dia, a l’aixecar-me al matí, el vol de les orenetes. Volen molt a prop meu, creuant el buit, aletejant amb rapidesa, impulsant-se i planejant com un llampec. Al fons, immutable, la serra s’estén amb tota la seva falda coberta del verd d’innombrables avets. I més amunt, per sobre la línia irregular i corba del seu perfil, un cel cobert de núvols fins, d’una blancor brillant, translúcida, tacada d’un gris de tons clars. I tot embolcallat en el silenci d’aquests matins de poble petit, on de sobte tot sembla tenir el seu temps, on tot soroll ocasional inclús sembla ressaltar la seva presència.
A la ciutat, en canvi, em sento privat de tota visió ampla, on només aixecar-me el temps ja m’afanya, on tan sols trepitjar el carrer el silenci és aclaparat pels sorolls del carrer:
Vivim temps
de pressa i soroll.
Vivim atordits,
atordits els nostres sentits,
atordits els nostres sentiments,
atordida la nostra raó.
Amb la consciència atordida
vivim desenfocats, corrent
fins i tot quan no correm,
mirant sense mirar,
escoltant sense sentir,
parant sense reposar,
el cor sempre esvalotat.
Amb la pressa i el soroll,
atordits i desenfocats,
passem pel temps
sense gairebé donar-nos temps.
Així m’expressava després d’escoltar un dels quatre laments de les “impressions íntimes” que compongué per piano Frederic Mompou. És el meu sentir de la vida a la ciutat, un sentir que ja havia també expressat contemplant els arbres que perfectament arrenglerats, pretenen dissimular l’esterilitat de l’espai.
No només hi ha animals domesticats,
ni peixos a les peixeres, ni ocells a les gàbies.
També hi han arbres ben podats i arrenglerats,
tots ben posats un darrere de l’altre,
encaixonats entre alts murs d’edificis grisos,
ben formats sobre llargues superfícies d’asfalt.
Sí, també els arbres estan domesticats.
I una estranya sensació em va anar envaint
mentre caminava per la llarga Gran Via:
la ciutat és el gran espai de la domesticació.
És la gran peixera pels éssers humans,
I, tanmateix, mentre observava les orenetes, la serra i el cel ennuvolat, mentre escoltava el silenci que acompanya els matins, no podia evitar pensar en la primavera i l’estiu que estem vivim. La constatació dels efectes d’un canvi climàtic ja irreversible: focs, calors, sequera, els rius amb cabdals cada vegada més pobres, les fonts esgotades o brollant-hi rajolins d’aigua cada dia més fins. Les flors músties i cremades, els arbres amb el verd esgotat de les fulles, si no amb el marronós de les seques. I el sols que es veuen secs, àrids, assedegats de l’aigua d’una pluja que no arriba.
I arribats aquí, recordo les conegudes paraules de Jung en relació amb el “sentit”:
El món en què naixem és rude i cruel i alhora de bellesa divina. És qüestió de temperament creure què és el que predomina: l'absurd o el sentit. Si l'absurd predomina s'esvairia en gran manera el sentit de la vida en ràpida evolució. Però això no és –o em sembla ser– el cas. Probablement, com en totes les qüestions metafísiques, totes dues coses són certes: la vida és sentit i absurd o té sentit i no en té. Tinc l’angoixant esperança que el sentit prevaldrà i guanyarà la batalla.[1]
Aquestes paraules crec que avui són més vàlides que mai. Perquè és aquí on hi entra la consciència. A vegades, quan reflexiono sobre el seu paper a l’Univers veig clar que té a veure amb el fet d’existir. L’existència només pren sentit des de la consciència, ja que ella és el mirall on es reflecteix el món. Consciència, existència i reflexió, aquestes són les qualitats amb les quals hem arribat al món, el cosmos, a l’Univers. Per la consciència hem esdevingut éssers existents, i per la consciència, i com a éssers existents, podem reflexionar sobre l’existència i donar existència al món.
2. ETIMOLOGIES.
Les paraules d’avui amaguen certs sentits que es troben en certes partícules i paraules del passat que les componen. Són els sentits vinculats a la seva etimologia. M’agradaria, mai millor dit, reflexionar sobre l’etimologia d’aquestes tres paraules.
- Sobre la consciència.
Consciència es divideix en un prefix i una paraula. El prefixa con, que fa referència al tot, a la unió, en estar junts; i la paraula llatina scientia, que es refereix a la qualitat del que sap i que, a la vegada, es construeix sobre la paraula scire, que significa saber i, això em sembla rellevant, que també està associada a l’arrel indoeuropea skei, que significa tallar, separar. La trobem també com a nucli de la paraula grega σχιζείν (skhizein) amb el mateix significat. És a dir, que la paraula consciència relaciona el tot amb el saber i a aquest amb el fet de tallar o separar. Des d’aquest punt de vista la consciència ens apareix com la capacitat de separar del tot, del junt, una cosa de l’altra. Fa referència a la capacitat de discriminar.
- Sobre l’existència.
Existència es divideix amb el prefix ex, que fa referència al cap a fora, cap a l’exterior; i el verb sistere, que significa prendre posició, fixar-se i que, a la vegada, es vincula amb l’arrel indoeuropea sta, que significa estar dempeus. La trobem també en el verb grec ισταμαί (histamai), amb el mateix significat. Vist des d’aquests orígens, existència fa referència en l’estar dempeus cap a fora, de prendre posició en relació a l’exterior. Veiem doncs que, dit així, l’existència es el resultat de la consciència, ja que aquesta implica la primera separació entre el tot i una part que s’adona de si mateix i, cap a més enllà d’ella, de la resta del món. Per això parlem de la consciència d’existir, pròpia d’un ésser existent, i a través d’aquesta és que podem parlar de l’existència del món: dempeus cap a fora, prenen posició davant de l’exterior, fixar-se davant del món. Unes paraules de Jung, en el viatge que va realitzar a Kènia, transmeten clarament aquesta profunda impressió que esdevé de ser un ésser existent contemplant el món:
Sobre un baix turó en aquesta àmplia sabana ens esperava un panorama sense igual. Fins al horitzó més allunyat es veien enormes rajades d'animals: gaseles, antílops, nyus, zebres, senglars, etc. En lent tropell, pasturant, inclinats els caps, es movien els ramats, amb prou feines se sentia el malenconiós xisclar d'una au de presa. Era el silenci de l'etern principi, el món tal com sempre havia estat, a l'estat del no ser; ja que fins fa poc no existia ningú que sabés que es tractava d'aquest món. Em vaig separar dels meus acompanyants fins que ja no els vaig veure i vaig tenir la sensació d'estar sol. Ara era el primer home que reconeixia que això era el món i que mitjançant el seu saber només en aquest moment el va crear.
Aquí vaig veure sorprenentment clar el significat còsmic de la consciència. «Quod natura relinquit imperfectum, ars perficit» (cosa que la natura deixa imperfecte, ho perfecciona l'art), es diu a l'Alquímia. L'home, jo, va donar al món, en un acte creador imperceptible, el darrer toc, res més, ser objectiu.[2]
- Sobre la reflexió.
Una vegada més citaré a Jung, perquè ell ens va donar una de les definicions de reflexió que em sembla de les més encertades:
Reflexio significa replegament, i en el seu ús psicològic designaria que el procés de reflexió que condueix l'estímul cap a la descàrrega instintiva és interromput per la psiquificació. A conseqüència de la interposició de la reflexió, els processos psíquics exerceixen sobre l'impuls d'activitat que parteix de l'estímul, un efecte atraient, de manera que aquest impuls, abans de descarregar cap a fora, és desviat cap a una activitat endopsíquica. La reflexio és una volta cap a dins, amb el resultat que, en lloc d'una reacció instintiva, sorgeix una successió de continguts o situacions que es podria qualificar de reflexió o deliberació. D'aquesta manera, l'acte compulsiu és substituït per certa llibertat i la previsibilitat per una relativa imprevisibilitat per efecte de l'impuls.[3]
Efectivament, l’etimologia de reflexió es compon del prefix re, que fa referència a tornar enrere i el verb flectere que significa desviar, doblar. Per això parla Jung de doblar enrere. Posem atenció a la frase en què ens diu “el reflex que porta a l'estímul cap a la seva descàrrega instintiva és interferit per la psiquització”. Interferit per la psiquització vol dir que l’estímul extern en lloc de retornar la resposta instintiva pròpia dels animals, pot ser sostinguda en la consciència per l’ésser humà, i així, sostenint-la en ella, elaborar una resposta diferent de l’esperada, el que Jung ens diu com que “en comptes de l'acte compulsiu apareix cert grau de llibertat, i en lloc de la predicció sorgeix una cosa relativament impossible de predir en quant l'efecte de l'impuls”.
Per tant, el que caracteritza la reflexió no és especialment el fet de pensar (encara que hi forma part) sinó el fet d’aprendre a sostenir, el que posa especial incidència en l’observar, en l’atenció o en la concentració. I a conseqüència d’aquest sosteniment en la consciència el resultat és diferent del suposadament esperable. És degut a aquest sosteniment que sabem que la terra no és plana, que la terra no és el centre de l’univers, que dona voltes el voltant del sol, que no va ser creada en set dies, i que la diversitat biològica d’avui no és la mateixa que la de fa milions d’anys, etcètera.
3. DISCRIMINACIÓ, RELACIONS I DISCÒRDIA.
Amb tot el dit, ara podem veure que la consciència ens permet reflexionar sobre l’existència, entesa l’existència com la presa de consciència de si mateix i l’exterior (primera separació), així com de les seves relacions, i entesa la reflexió com el procés de sostenir els continguts en la consciència, el que ens permet profunditzar sobre els continguts de nosaltres mateixos, sobre els de l’exterior i sobre les seves relacions. I, en aquest sentit, i com una gran tendència del coneixement humà, la reflexió s’ha utilitzat per discriminar les “coses” existents i mitjançant la seva anàlisi convertir-les en “objectes” existents, és a dir, passar de ser d’entitats a entitats subjectes de coneixement. El llenguatge, ferramenta fonamental en el desenvolupament del coneixement, ha tingut molt a veure amb la discriminació, doncs el llenguatge ens permet donar nom a les coses, que és una manera de discriminar-les i de fer-les objecte de coneixement. Quan passegem pel bosc mirem i identifiquem arbres (i tipus d’arbres), matolls (i tipus de matolls), plantes (i tipus de plantes), flors (i tipus de flors), etcètera. De la mateixa manera que d’un arbre, una planta o una flor n’identifiquem parts. Per exemple, d’una flor identifiquem la tija, el calze i la corol·la , els pètals, els sèpals, els estams, el pistil, etcètera.
Donar noms és diferenciar, que és una part fonamental del coneixement. Justament diferenciar és el que també ens permet després analitzar i establir les relacions entre els objectes discriminats. En biologia, per exemple, parlem d’un ecosistema per definir les relacions entre les espècies i d’aquestes amb el seu entorn abiòtic.
El desenvolupament de la consciència i la seva capacitat, a través de la reflexió, per permetre'ns transformar el món en objecte de coneixement parteix, a la vegada, de quelcom que està relacionat amb la separació i que podem anomenar com a discòrdia fonamental, i de la que el drama bíblic del paradís, com a metàfora, n’és un bon exemple. L’adquisició de coneixement va anar acompanyada de la expulsió del Jardí de l'Edèn. Trobem una versió més moderna d’aquesta discòrdia en el psicoanalista Jacques Lacan, a la que ell anomena discòrdia primordial, en el seu conegut article “L’estadi del mirall com formador de la funció del jo (je), i on l’adquisició de la consciència va unit el malestar d’un naixement que es qualifica d’embriològicament prematur:
Però aquesta relació amb la natura està alterada en l'home per certa dehiscència de l'organisme al seu si, per una discòrdia primordial que revelen els signes de malestar i la incoordinació motriu dels mesos neonatals. La noció objectiva de l'inacabament anatòmic del sistema piramidal, com de certes romanències humorals de l'organisme matern, confirma aquest punt de vista que formulem com a dada una veritable prematuració específica del naixement a l'home.[4]
En un altre article Lacan relaciona aquesta discòrdia amb el coneixement en la seva vessant tecnològica i, es més, amb el poder:
Efectivament, aquesta fixació formal que introdueix certa ruptura de pla, certa discordança entre l'organisme de l'home i el seu Umwelt [Ambient] , és la mateixa condició que estén indefinidament el seu món i el seu poder, donant als seus objectes la seva polivalència instrumental i la seva polifonia simbòlica, potencial també d'armament.[5]
Coneixement, tecnologia i poder, tres facetes a través de les quals l’ésser humà intenta apaivagar aquesta discòrdia que l’habita, aquesta discòrdia experimentada com a falta o carència. Tanmateix, la història ens mostra que aquesta recerca, per dir-ho d’alguna manera, sempre cap endavant, sempre més enllà, esdevé una recerca sense límit ni sense fi. Una recerca que Walt Whitman va descriure molt encertadament a la seva “Cançó enigmàtica”:
Allò que s'esquiva d'aquest poema i qualsevol altre
poema,
inadvertit per l'orella més fina, sense forma per als ulls més
penetrants, o per a la intel·ligència més sagaç,
que no és ni ciència, ni fama, ni felicitat, ni riqueses
i, tanmateix, és el batec incessant de tots els cors i
de totes les vides del món,
que tu i jo, i tots, perseguim sempre sense assolir-ho,
manifest però secret, allò real del que és real, una il·lusió,
sense cost, atorgat a tots, sense que cap home ho posseeixi,
que els poetes s'esforcen en va per posar-ho en vers i els
historiadors en prosa,
que cap escultor no ha esculpit mai, ni ho ha pintat cap pintor
algun.
Que cap cantor ho ha cantat mai, ni ho ha expressat
orador ni cap actor,
ho invoco aquí i ho sol·licito per a aquest cant.
Quanta cremor per això!
Quantes naus han salpat i sotsobrat per això!
Quants viatgers van sortir de casa per no tornar mai!
Quants genis ho van arriscar tot i es van perdre per això!
Quines reserves incalculables de bellesa i d'amor s'han
aventurat per això!
Com tots els fets més sublims, des del començament de
les edats, poden atribuir-s'hi - i podran ser-li
atribuïts a això fins a la fi!
Com tots els martiris heroics en venen!
Com això justifica tots els horrors, mals, conteses de la
terra!
Com les seves flames vives, ondulants, fascinadores, han atret
a totes les èpoques i a tots els països les mirades
dels homes,
opulentes com una posta de sol a la costa de Noruega,
com el cel, les illes i els penyals
o els llums boreals de mitjanit, silenciosos, intensos,
inaccessibles,
potser aquest és l'enigma de Déu, tan vague i tanmateix tan
cert,
per a l'ànima i l'univers visible,
i el cel per fi per a ell.[6]
O que Oliver Stone posa en boca d’Alexandre el Magne en la seva pel·lícula, quan a la proposta del seu amic Ptolomeu de deixar enrere més conquestes i tornar a casa, i que ell torni Babilonia, el rei macedoni li contesta: “Si, tinc Babilonia... Però amb cada terra, amb cada frontera que travesso se m’escapa un altre il·lusió. Sento la que la mort serà l’última. I encara i així busco amb força una i un altra vegada poder assolir aquesta llar. Continuem endavant Ptolomeu, fins a trobar un final.”
4. L’ALTERNATIVA DE LA CONTEMPLACIÓ.
Tanmateix, la reflexió no és l'única possibilitat de sosteniment de continguts a la consciència que aquesta ens permet. Junt amb la reflexió, també disposem de la contemplació o reflexió contemplativa. Per començar, direm que contemplar, al diccionari, ens presenta dos significats:
1. Observar amb atenció, interès i deteniment una realitat, especialment quan és tranquil·la i plaent o quan es fa amb passivitat.
2. Reflexionar serena, detinguda, profundament i íntimament sobre la divinitat, els seus atributs i els misteris de la fe.
Si anem a la seva etimologia, aquesta consta del prefix cum (estar junts, en companyia de) i la paraula templum, que significa espai o lloc sagrat. És a dir, estar junts amb un espai sagrat.
La contemplació a la qual jo em refereixo té a veure justament amb captar aquesta dimensió d'allò, que en un sentit ample, en diem sagrat, ja com a manifestació del diví, del misteri, del tao, del sentit, o de com se'l vulgui anomenar. Aquesta participació en el sagrat, a través de la contemplació, és just tot el contrari de la separació i la discriminació de la reflexió, de fet és un retorn a la unitat des de la consciència. És la impressió que Jung ens transmet en el seu relat de la seva experiència a Kènia. De sobte, ell, a través de la consciència, formava part ”del silenci de l'etern principi, el món tal com sempre havia estat, a l'estat del no ser; ja que fins fa poc no existia ningú que sabés que es tractava d'aquest món”. La consciència ens permet passar de l’estat del no ser al ser, a l’existència. És un misteri que Lao Tzé descriu amb claredat en el seu Tao Te King quan diu:
El sentit que es pot expressar
no és el SENTIT etern.
El nom que es pot pronunciar
no és el nom etern.
El «No ser» és el començament de Cel i Terra,
i el «Ser», la Mare dels éssers individuals.
El camí del No ser
porta a contemplar la meravellosa essència,
el de l'Ésser, a contemplar els espais limitats.
Originalment, tots dos són un,
la seva única diferència rau en el nom.
La unitat de tots dos s'anomena misteri.
L'enigma més profund del misteri
és la porta per on entren totes les meravelles.[7]
A diferència de la reflexió, la contemplació ens retorna a aquesta impressió del misteri i del sagrat. En lloc de donar una resposta sentim que d’alguna manera la rebem com una impressió de participació en una unitat que recorre la diversitat del món, quelcom que Lévy-Bhrul va anomenar participació mística. La impressió que ens relata Jung a Kènia és justament aquest retorn i participació de la consciència en aquesta unitat, això que Lao Tzé ens diu com: Originalment, tots dos són un, [el no-ser i el ser] / la seva única diferència rau en el nom. / La unitat de tots dos s'anomena misteri. Donat, com dèiem abans, que la reflexió, des de la seva capacitat de respondre, ha estat vinculada el coneixement, a la tecnologia i el poder, aquestes tres activitats han afavorit la separació de l’ésser humà de la naturalesa, mentre que la passivitat receptora de la contemplació afavoreix el nostre retorn a ella. Deia també Jung: "des de temps immemorials sempre va estar dotada la naturalesa d'ànima. Ara, per primer cop, vivim una naturalesa desanimada i desmoralitzada"[8]
5. EL LLENGUATGE DE LA CONTEMPLACIÓ.
Es també per aquestes característiques que el llenguatge amb el que s’expressa la contemplació es diferent al de la reflexió. Mentre que aquest últim es el llenguatge propi de la filosofia, la ciència i la tecnologia, tractant-se per tant d’un llenguatge objectiu i estructurant propi del pensament racional i lògic, el llenguatge de la contemplació s’aproxima més a una dimensió subjectiva i irracional de la percepció sensitiva i intuïtiva que l’aproxima a un tipus d’expressió més propi de certes manifestacions de l’Art perquè, inevitablement, la contemplació posa en joc la trobada de lo extern objectiu amb la subjectivitat de qui l’observa. La reflexió està el servei del coneixement de les coses, mentre la contemplació ho està de l’ànima de les coses.
A la pel·lícula Van Gogh a las portes de l’eternitat (Julian Schnable, 2018) podem observar aquesta diferent manera de sostenir els continguts a la consciència en les posicions que agafen sobre l’obra artístiques Gauguin y Van Gogh. Diu Gauguin:
Hauries de planificar els teus quadres, quina pressa hi ha. Treballa amb calma, a poc a poc... pintes de pressa i després repintes. La teva superfície sembla feta d'argila, és més escultura que pintura [...] Només dic que miris cap endins [...] Només et demano que pensis com s'assentarà la pintura al llenç. Que controlis allò que fas. Hauries de treballar a interiors.
Gauguin postula la preeminència de planificar, pensar, assentar i controlar. Res més lluny d'on sorgeix l'art de Van Gogh, que li respon:
Cada pintura s'ha de fer tal com es concep... Els quadres cal fer-los de pressa [...] Jo no invento la imatge, no necessito inventar una imatge perquè la puc trobar a la natura, només l'he d'alliberar [...] He passat la meva vida només en una habitació, necessito sortir i treballar per oblidar-me de tot, per estar fora de control, necessito entrar en estat febril, per alguna cosa es diu l'acte de pintar.
Per tant, quina diferencia observem entre ambdues posicions? Òbviament, la de Van Gogh no és reflexiva com la de Gauguin. Quan Gauguin pinta sobre el llenç la imatge ja la té al cap, al cervell –com ell mateix diu–, ja s'ha elaborat al seu interior. De manera oposada, per a Van Gogh, el llenç és la superfície real de reflexió. La superfície que es col·loca entre la imatge observada i l’efecte del seu sosteniment en la consciència de Van Gogh, i així esdevé el lloc d'elaboració on el món extern i el món intern del pintor coincideixen. És la superfície en què se sosté la imatge observada i l’efecte del seu sosteniment contemplatiu en el pintor, i on, finalment, s'elabora des d'una perspectiva on l’ànima de l’objecte i l’ànima del creador es troben amb l’objectiu, com diu el pintor, “d’alliberar” la imatge, o anant més lluny, d’alliberar la travada de l’ànima de la imatge amb la del creador. És per aquest motiu que quan contemplen la pintura de Van Gogh es fa tant clara la seva pròpia impressió quan diu: “Quan miro la Natura, veig amb més claredat el vincle que ens uneix a tots. Una energia vibrant que parla en nom de Déu.”
És la mateixa impressió que es té quan es llegeixen els darrers poemes de Hölderlin, els coneguts com a poemes de l’entenebriment. Els poemes de Hölderlin ens suggereixen que "el sentit" requereix distància, una distància que, alhora, i paradoxalment, ens aproxima a ell. Només aquesta distància ens ofereix la mirada del sentit des del món contemplat com un quadre, com un Tot. I aquesta mirada que esdevé del quadre ens fa sentir aquest íntim sentit en nosaltres mateixos i de nosaltres mateixos amb el món i, de cop i volta, encara que de lluny, ens inclou al quadre. Només aquesta llunyania ens acosta al ritme del sentit que ens marca amb la mirada:
Els dies van passant amb brums de dolces brises,
Quan amb els núvols esbarrien camps magnífics,
La vall extrema ateny crepuscles de muntanyes,
Allà on gorga avall el fil del riu es trena.
Del bosc hom veu esteses al voltant les ombres,
Enllà dellà on el torrent també s'escola,
I es veu la imatge del llunyà en les hores,
Quan l'home hi ha trobat sentit en ella.[9]
És quelcom que el filòsof Jean Luc Nancy capta tan bé en el seu llibre sobre el poeta quan escriu:
L'home no habita el cel, on tot no té distància. No obstant això, té el cel davant d'ell, l'evidència del qual ho mesura. I allò que s'arrisca poèticament és a tornar-se cap a ell amb les seves "pupil·les en alerta", una mirada exacta, infinita, en el moment precís, en el moment perfectament calculat: en qualsevol instant, ja que ell és l'instant de tal càlcul:
I, si pots, dirigeix cap a aquesta llum
Els teus ulls, a la llum que ho veu tot!
La mirada exacta no s'apropia de la visió. La mirada mira allò que la veu, des de cada vegada més lluny a la unitat de tot. La mirada toca aquest enlluernament, la seva imminència, el seu trànsit ínfim, inaprehensible, mai segur i, tanmateix, tan clar i real.[10]
O que també Lacan formula en el seu seminari dels “Quatre conceptes fonamentals de la psicoanàlisi”, quan ens diu:
No soc simplement aquest ésser punctiforme que determina la seva ubicació al punt geometral des d'on es capta la perspectiva. Al fons del meu ull, sens dubte, es pinta el quadre. El quadre, és cert, és en el meu ull. Però jo estic al quadre.
El que és llum em mira i, gràcies a aquesta llum, al fons del meu ull alguna cosa es pinta - que no és simplement la relació construïda, l'objecte sobre el qual el filòsof es demora - sinó impressió, raig que raja d'una superfície que no està per a mi, per endavant, situada a distància. Això fa intervenir el que està triat en la relació geometral – la profunditat de camp, amb tot el que presenta d'ambigu, de variable, de no dominat per mi en absolut. Ella és més aviat la que s'apodera de mi, la que em demana a cada instant, i fa del paisatge una mica diferent a una perspectiva.[11]
I també, finalment, podem destacar les paraules de Heidegger sobre el poeta:
Per a l'ànim tranquil i feliç del poeta, tant terra i cel com els déus amagats en allò sagrat, tot és present en el conjunt de la natura que s'aixeca i sorgeix originàriament. Ella apareix al poeta sota la forma d'una llum especial.
[...] Aquesta llum és aquesta mateixa claredat que en l'esmentada capacitat de tornar els raigs de llum o reflectir l'aparició, és a dir, en la força de reflexió, atorga a tot allò que ve a la presència la claredat de la presència .[12]
Impressions semblants podem trobar amb poetes com Walt Whitman, en especial en la seva ultima època. També a Alberto Caeiro, un dels heterònims de Fernando Pessoa, a Jean Jacques Rousseau, a Henry David Thoreau, etcètera.
El llenguatge amb el qual s’expressa el contemplatiu també el podem considerar el retorn d’allò que podem anomenar reflexió contemplativa, i que és el retorn que fa el que contempla del contemplat sota una forma en el que, com ja hem dit, s’uneix el fet objectiu amb l’experiència subjectiva dins d’aquest camp d’unitat que es dona entre l’ànima del contemplat i l’ànima del que contempla.
6. REFLEXIÓ INTERPRETATIVA I REFLEXIÓ CONTEMPLATIVA.
Veiem doncs que la reflexió la podem exercir des de dos punts de vista diferents. La reflexió interpretativa, pròpia del que Jung va anomenar "instint cultural", i la reflexió contemplativa, a la que podem considerar més pròpia d'un "instint espiritual". També podem veure a ambdós estils de reflexió una polaritat, dos estils oposats, però que com tots els oposats es necessiten. Necessitem el coneixement discriminant, així com necessitem el coneixement unificador, un i l'altre es complementen. El primer intenta comprendre el funcionament del Món mentre el segon intenta respondre a la Unitat que embolcalla la diversitat. El primer intenta ser objectiu, mentre el segon només potser subjectiu. El primer cerca i indaga, és incisiu, el segon contempla i escolta, és passiu. El primer interpreta, el segon sent. Els dos ens complementen car el segon intenta respondre allò on en el primer no arriba: el misteri de l'existència. L'experiència d'aquest misteri és el límit de l'experiència del coneixement racional i lògic.
Quan en el seu Tractatus Witgenstein, en la seva última i tan repetida proposició ens diu: “Del que no es pot parlar, és millor callar”, el que ens està dient és que aquest és el límit de l’anàlisi del coneixement lògic-racional. Tanmateix, també ens està dient que, més enllà d’aquest límit hi ha més, un més que està fora de l’abast d’aquest coneixement. Són, en aquest sentit, significatives algunes proposicions anteriors on ens diu:
6.44. No com sigui el món és allò místic sinó que sigui.
6.45. La visió del món subspecie aeterni és la seva visió com-tot-limitat. El sentiment del món com tot limitat és allò místic..[13]
I diu en dues altres proposicions:
6.521. La solució del problema de la vida es nota en la desaparició del problema. (No és aquesta la raó per la qual persones que després de llargs dubtes van arribar a veure clar el sentit de la vida, no poguessin dir, llavors, en què consistia aquest sentit?)
6.522. El que és inexpressable, certament, existeix. Es mostra, és allò místic. [14]
Wittgenstein diu quelcom que es dedueix de les paraules de Jung a Kènia: “Era el silenci de l'etern principi, el món tal com sempre havia estat”, a l'estat del no ser”. Certament, el silenci és també una qualitat de la reflexió contemplativa, la qualitat que està més enllà del llenguatge mitjançant amb el qual “les persones que després de llargues dubtes” han intentat aproximar la seva experiència subjectiva. Silenci, que etimològicament ve del llatí silentium, que vol dir estar callat, fa referència al silenci no tant extern, sinó al silenci intern que hem de fer en nosaltres, un silenci per no pertorbar l’actitud contemplativa, un silenci que forma part d’aquesta actitud. Un silenci que predisposa a l’escolta, que ve també del llatí auscultare, que vol dir posar l’orella, i que en algunes versions es puntualitza com l’actitud d’inclinar-se per posar l’orella. I al respecte, escrivia en la introducció d’un llibre meu de poesia, precisament titulat Poesia Callada en referència a la seva font inspiradora, la Música Callada del compositor Fredèric Mompou:
I aquesta inclinació em sembla fonamental, donat que comporta una actitud d’humilitat: em disposo a escoltar sense saber ben bé si hi ha quelcom a escoltar.
Aquesta actitud de callar i escoltar és en solitud, i d’aquí la solitud sonora, perquè callat, inclinat amb l’orella posada, i escoltant com un radiotelescopi enfocat a la immensitat de l’Univers, es reben, de tant en tant, impressions que interioritzades i reflectides en l’ànima porten a una intuïció de sons o de paraules per les quals es manifesta el misteri, encara que d’una manera sempre fugissera.[15]
Només aquesta contemplació silenciosa, i humilment a l’escolta, té aquesta qualitat d’impacte del misteri, un impacte a la consciència que ens retorna el senzill lloc, i a la vegada sorprenent, dins de l’existència. Un impacte que, a manera d’exemple, podem veure a l’adaptació de la novel·la Contact, de Carl Sagan, portada al cine amb el mateix títol per Robert Zemeckis. En un moment de la pel·lícula, i davant de l’espectacle còsmic que observa l’astronauta Arroway, llançada als espais en una nau de disseny extraterrestre diu que s'havia d'haver enviat un poeta per descriure tot allò que veu. Jo també ho crec, només un poeta pot captar aquest indefinible, aquest misteri, aquesta "cosa que no conec", aquest continent que, en paraules de Jung, és una base sobre la qual s'existeix. Només un poeta pot aproximar la paraula, amb tots els seus límits, al sentiment que acompanya aquesta percepció i intuïció de solidesa que Jung descriu. La seva experiència la ubica en l’existència, i així l’astronauta diu que ha obtingut "una visió de l’Univers que ens diu, sense la menor dubta, el diminuts i insignificants, i el rar i preciosos que som".
Només la reflexió contemplativa pot moderar el risc de la reflexió interpretativa, en especial de la seva dimensió més superba i dominant, que la pot fer arribar a creure que l’ésser humà i el seu poder està per sobre de la Naturalesa.
Notes.
[1] Jung, C. G. Recuerdos, sueños, pensamientos. Ed. Seix Barral, pàg. 418
[2] Veure Nota 1, pàg. 300 i 301
[3] Jung C. G. Determinantes psicológicos del comportamiento humano en La dinámica de lo inconsciente. OC 8. Editorial Trotta, par. 241
[4] Lacan, Jacques. Escritos 1. El estadio del espejo como formador de la función del yo [je]. Siglo XXI Editores, pàg. 102
[5] Veure Nota 4. La agresividad en psicoanálisis, pàg. 116
[6] Whitman, Walt. Hojas de hierba. Traducción Francisco Seguí, Editors, S. A.
[7] Tzé, Lao. Tao Te King. (Versió de Richard Wilhelm). Edhasa. Passatge 1
[8] Jung, C. G. Después de la catástrofe (1945). Civilización en transición. OC-10. Ed. Trotta, par. 431
[9] Hölderlin, Friedrich. Poemes de l’entenebriment. Traducció de Manuel Carbonell. Quaderns Crema.
[10] Nancy, Jean-Luc. Lugares divinos y Cálculo del poeta. Arena Libros, pàg. 114
[11] Lacan, Jacques. Los cuatro conceptos fundamentales del psicoanálisis. Seminario 11. Ed. Paidós, pàg.
[12] Heidegger, Martin. Aclaraciones a la poesía de Hölderlin. Alianza editorial, pág. 179
[13] Wittgenstein, Ludwig. Tractatus Losgico-Philosophicus. Editorial Alianza, pàg. 181
[14] Veure Nota 13, pàg. 183
[15] Cardona, Jaume. Poesia Callada. Edició propia, pàg. IX de la introducción.
_____________________________
© Jaume Cardona Costa, 2022
No hay comentarios:
Publicar un comentario