Jaume Cardona Costa

Jaume Cardona Costa

Travessant les tenebres

De petit creia que en l’obscuritat
s’hi amagaven monstres temibles,
que uns ulls malignes m’assetjaven
refugiats en les tenebres de la nit.
Escoltava en ella sospitosos sorolls,
sospirs angoixats i crits punyents.
A vegades, molt espantat,
creia veure-hi vagues ombres.
Vaig anar creixent, i les tenebres
van sortir de la nit i es van estendre
cap al dia, cap a la llum. I llavors,
les vagues ombres van prendre forma:
eren tu, i tu, i tu, vosaltres.
I aquells ulls temibles la teva mirada,
i la teva, i la teva, la vostra.
Darrere d’ella s’amagava
el temible monstre del judici,
la força d’una mirada que em culpava
i davant de la qual m’avergonyia.
Ja més gran, vaig comprendre
que aquelles tenebres que sempre
havia vist fora, en la nit o el dia,
en l’obscuritat o la llum,
estaven dins meu, que m’habitaven,
i que jo era l’entenebrit.
Que els temibles ulls no eren res més
que la meva mirada enfosquida,
i que el temible monstre
no era més que el del meu propi judici.
Era jo que m’avergonyia a mi mateix,
era jo qui es feia indigne.
I, tanmateix, també em vaig trobar
amb un encontre que em va sobtar.
De darrere de les tenebres sorgien
els ulls espantats del nen que vaig ser.
Sorgia la seva mirada presa,
captiva de la por i del dolor.
Des d’aquell moment
segueixo travessant les tenebres,
endinsant-me en l’abisme dels seus ulls,
dels secrets que en ells s’oculten
i del misteri dels seus orígens.
Decidit vaig cap a l’ànima
del meu nen meravellós
per junts encendre una flama
que en néixer es va començar a apagar,
que torni a cremar
junt a la flama de l’existència,
per junts tornar a encendre
la flama de la Llibertat.

Atravesando las tinieblas

De pequeño creía que en la oscuridad
se escondían monstruos temibles,
que unos ojos malignos me acechaban
refugiados en las tinieblas de la noche.
Escuchaba en ella sospechosos ruidos,
suspiros angustiados y gritos lacerantes.
A veces, muy asustado,
creía ver vagas sombras.
Fui creciendo, y las tinieblas
salieron de la noche y se extendieron
hacia el día, hacia la luz. Y entonces,
las vagas sombras tomaron forma:
eran tú, y tú, y tú, vosotros.
Y aquellos ojos temibles tu mirada,
y la tuya, y la tuya, la vuestra.
Detrás de ella se escondía
el temible monstruo del juicio,
la fuerza de una mirada que me culpaba
y delante de la cual me avergonzaba.
Ya mayor, comprendí
que aquellas tinieblas que siempre
había visto fuera, en la noche o el día,
en la oscuridad o la luz,
estaban dentro de mí, que me habitaban,
y que yo era el entenebrecido.
Que los temibles ojos no eran nada más
que mi mirada oscurecida,
y que el temible monstruo
no era más que el de mi propio juicio.
Era yo que me avergonzaba de mí mismo,
era yo quien se hacía indigno.
Y, sin embargo, también me encontré
con un encuentro que me sorprendió.
De detrás de las tinieblas surgían
los ojos asustados del niño que fui.
Surgía su mirada presa,
cautiva del miedo y del dolor.
Desde aquel momento
sigo atravesando las tinieblas,
adentrándome en el abismo de sus ojos,
de los secretos que en ellos se ocultan
y del misterio de sus orígenes.
Decidido voy hacia el alma
de mi niño maravilloso
para juntos encender una llama
que al nacer empezó a apagarse,
que vuelva a quemar
junto a la llama de la existencia,
para juntos volver a encender
la llama de la Libertad.

Papers G. D.

Gestalt Dimensions
C. de Casp, 116, 5.º 1.ª
08013 Barcelona

gestaltdimensions@gmail.com

670 361 641